Un dels problemes - o avantatges, segons es miri- de tenir amigues que llegeixen llibres com el secret, és que et pots trobar, que per Nadal et regalin un pannell de suro on puguis fer- com diu ella- un "pedido" del que vols a la teva vida....
Durant quatre mesos ha estat buit.
Penjat a la cuina, sense una trista llista de la compra a sobre.
...
Començava a pensar que no desitjava res.
O que no desitjava res prou fort com per demanar-ho a qui sigui que ens ha de concedir el que somniem.
...
No discutirem gaire.
Tots diem que volem que ens toqui la loteria
- encara que només juguem a la primitiva i molt de tant en tant-.
L'altre dia la I. i jo repartiem els nostres guanys imaginaris i compràvem la nostra llibertat per fugir del bé i del mal.
-efectes secundaris de dinar amb Martini-
...
Però no és això.
No estaria gens malament, però no és això.
...
Penso en el potencial infinit de les coses que comencen.
...
I en com d'incert és tot el que ha de venir, i en com- optimistes de mena -ens llancem, una i una altra vegada al buit de la incertesa
esperant ser feliços.
...
Tantes vegades com calgui.
...
Com puc penjar la il·lusió en un suro?
17 comentaris:
una fotografía, una flor, un catàleg de viatge, el compte d'un sopar, l'entrada d'una funció, un paper en blanc, o escrit de dalt a baix...
Ja veig que a tu se't faria petit;)
Quin és el símbol de la il·lusió?
Impresionant post!
Un dels millors, crec, que has escrit mai!
Diga-m'ho tu.
Quin és per a tu el símbol de la il·lusió?
@
Capisce?
:)
capicci
:)
I dius que si fas el "pedido" al suro te'l porten embolicat a casa?! ;P
El HOPE és allò que mai s'ha de perdre, no?
PD: Dinar amb Martini?? vols fer el favor de convidar-me JA!!
Es veu que sí, Marta, es veu que sí, que no tenim el que volem perquè no ho demanem prou clar.
I tens raó, l'Hope és el darrer que es perd.
A dinar, vine quan vulguis :)
El problema rau en saber REALMENT el que volem... Si ens surt un geni d'una làmpada i ens diu: "demana tres desitjos", el primer hauria de ser: "dígues els dos desitjos que REALMENT et vull demanar a continuació". Ara que, llavors, potser quedaríem tan sorpresos que no tindriem ni esma per demanar res més.... ;p... Salut!
El meu suro està penjat a la paret des de fa un any. Hi poso les cosetes que em fan il.lusió, entrades, bitllets d'avió, notes... Però sempre ho penjo després d'haver-hi anat.Potser hauré de començar a posar-hi els "pedidos" que vull a la vida. 1 suro en comú. Una abraçada.
tens tota la raó poeta. A vegades pensem que sabem el que volem, però no és veritat. Quin risc, equivocar-te, no?
M'agrada compartir suro amb tu, Laia :)
Justament m'han proposat un exercici on he d'escriure tots els meus desitjos i són tants i alhora tant pocs que no se si em sortirà una llista enorme o dues ratlletes i para de contar.
De vegades per saber que és el que vols cal començar sabent que és el que no vols.
Jo no tinc suro, tinc una nevera plena d'imans i de notetes, escrits, targetes, fotos...
la gallina marcelina.-
Quin llibre El Secret. Molt recomanable. Jo us juro que visualitzo, però com costa que no 'esborri l'esperança d'acosneguir els meus 2 desitjos...
insisteix, insisteix...
jo ho faig :)
A mi, que sóc més escèptic que altra cosa, sense que això vulgui dir que estigui de tornada de res, el que m'agradaria és penjar cap per avall les desil·lusions. Les il·lusions i els desitjos, prefereixo mantenir-los en secret, digueu-me egoista...
Suposo que també és una manera. perquè no?
:)
Publica un comentari