Intento seguir endavant.Com si res.Però no puc evitar plantejar-me mil preguntes.
Totes sense resposta.
Almenys sense resposta correcta.
I miro de fer el de sempre.
Però ja no em ve de gust fer moltes coses.
Avui pensava que no té gaire sentit tot plegat.
Que el blau és un color trist.
Que el mar és tant bonic com sempre.
Que l'aigua no era tant freda com em pensava.
Que he de deixar passar temps.
Però que no sé què en trauré d'esperar.
7 comentaris:
Com més aviat canviïs la teva opinió del blau, molt millor.
Estem envoltats de blau: el cel, el mar, aquells ulls que tant m'agraden...
Què en treus d'esperar? I de no esperar? Resiliència o resistència?
Que el blau és un color trist, maimho¿?!¿?!!no, dona, no...i el blauet¿?aquell color blau suau i especiat que tan intensament ens fa sentir certs moments!!!!!
Tens raó Tender...
Aquest serà un cap de setmana de blauets...No sé perquè m'ho sembla...:)
I sí, Joan, el blau sempre ha estat un color especial, serà que sóc jo la que està trista. Ja passarà, a glops de blau.
La resiliència va més enllà de la resistència. es tracta de sobreviure, no de vèncer.
L'espera a glops de blauet pot ser molt interessant. Ànims noia!!!!
Imagina que totes les preguntes que et formulessis tinguessin una resposta immediata. Seria molt pitjor. Et faria parar boja, perquè darrera d'una pregunta-resposta, en formularies una més i una altra i una altra, així fins l'infinit.
Ben mirat, millor donar-li mil voltes a una de sola... o a unes quantes, però limitades, no?
la mansaneta
ah! i el blau no crec que sigui un color trist però sí penso que és un color profund, immens, tant ampli, tant gran que inevitablement et fa sentir petit, petit...
la mansaneta
mansaneta...tu ets mooolt llesta.Estaria bé anar canviant de preguntes de tant en tant, no?
Publica un comentari